Calent al tren

Altre cop avorrit al tren i sense res per llegir i a sobre no hi ha lloc per seure!
Un parell de seients davant meu uns ulls blaus guspiregen en la penombra del vagó i em deixen enlluernat.
Em mira a mi?
Em moc lleugerament i m'oculto darrera el cap d'un tiu que seu enmig...
Efectivament! Allarga el coll pel costat del cap que em tapa. Està clar. Em mira a mi!
Jugo una mica amb ella. Em vaig movent distretament, com qui no s'hi fixa, de manera que a vegades em pot veure i a vegades ha d'allargar el coll.
Finalment ens quedem mirant l'un a l'altre entre els caps de dos tius que seuen enmig.
M'aturo per un instant, la miro fixament i li somric.
Merda! ara l'he cohibida! S'ajup i mira avall.
Aprofito per mirar-li la resta del cos que encara no l'hi havia vist. Quins pits!!! Uns pits rodons, de la mida de dues taronges. Perfectes per agafar-los amb les mans i omplir-les sense que sobri ni falti res de res. Com m'agradaria agafar-los una amb cada mà... Estrènyer-los ben fort mentre miro aquells ulls blaus espurnejants... Clavar-li queixalada al coll i repassar-li tot l'escot amb la llengua fins al bell mig d'aquelles dues meravelles. Aleshores li xarruparia un mugró i el faria repicar amb la punta de la llengua com si fos una campaneta. Amb una mà li pessigaria l'altre mugró, mentrestant li premeria el cul i l'estrenyeria ben fort contra el meu cos per tal de sentir la meva polla dura clavar-se contra el seu entrecuix calent.
El tren s'atura. Ella s'aixeca i s'acosta a la porta, just davant meu.
Faig el que puc perquè no se'm vegi la cara de viciós, però no puc apartar-li la vista de sobre i aprofito per mirar-li els pits per última vegada ara que la tinc tan a prop.
No puc creure el que veig! Va tan empitonada que sembla que els mugrons hagin de travessar la camisa!
Li miro els ulls d'una llambregada i veig aquells dos fars encesos com flames ardents.
Deu anar tan sortida com jo!
Agafo les coses d'una revolada i surto rere seu.

Sobretaules dels divendres

Envoltat de nous companys
escoltant noves converses
m'evadeixo inconscient
per reviure un instant
la felicitat ingent
d'aquells divendres

Aletargiat de la reunió
enterbolit per la ressaca
excitat per la nit passada
i a l'espera de la migdiada
escoltava embadalit
la incomparable sobretaula

Discussions astoradores
d'idearis incendiats.
Diàlegs esotèrics
de somnis fascinants.
Màgiques profecies
i revelacions apocalíptiques.
Records de vides passades
i paraules embriagades.
Entrecreuades de mirades
i còmplices rialles.

Amics

Amics de confessió clara
de meditació profunda
amics de borratxera

Amics trobats, amics perduts
apartats i oblidats

Amics que roden, que canvien
que giren i se'n van

Companys de travessa
companys de la vida

De la vida que es mou
que incesant canvia.

La vida que gira
que tomba i s'allunya.
La vida que ens lliga
a l'oblit del passat.

Torbant el silenci

Dolça pau captivadora
buida de silenci
plena de foscor
trencada per la flama
que encén la passió

desperta la mà
que sobre la pell ardent
es posa a dansar.

Acluca els ulls
forçats a somniar

llavis humits
pols relaxat
immers en la quietud
alenades de plaer
torben la solitud

El vol de l'oreneta

T’has fixat mai en el vol d’una oreneta? Què deu ser allò que les empeny a enlairar-se ràpidament per deixar-se caure poc després? Quina raó té de ser aquell vol lleuger i nerviós que no porta enlloc?

Assegut a la riba del Besós vaig contemplar un munt d’orenetes que volaven erràticament sobre l’aigua i em vaig posar a escriure un poema, però més enllà de les orenetes hi veia un reflex d’una altra realitat més propera i palpable …

Tendre i fràgil oreneta
de vol inestable i sinuós
agitada per una força imperceptible,
moguda per un instint irracional,
s’enlaire sobtadament veloç
amb la irrefrenable passió
que engendra un antic desig
intangible i llunyà
que fugisser,
apareix en l'horitzó

i amb el pes de la consciència
que el decebedor despertar
d’un fascinant somni humit
colpeja el clímax,
s'esvaeix el captivador miratge
que l’empenyia a lluitar.

Com un préssec madur
que mai ningú tastarà,
amb el cor ferit
i mancada d'il·lusió
cau trista i abatuda
humiliada pel destí

….retalls d’imatges de realitats paral·leles que ens indueixen a pensar en lligams misteriosos i entranyables que no es veuen si no es vol.

La mestra de mestres

L'altre dia, quan vaig acabar l'última classe del dia i em disposava a anar a fer unes birretes amb uns amics vaig passar per davant d'una aula i en mirar a través del marc de la porta hi vaig veure una mestra (a qui tinc molt d'apreci jejeje) que orgullosa ves a saber de què, contemplava amb els ulls plens de joia tota la classe. Anava repassant amb la mirada tota l'aula de dreta a esquerra i finalment va donar un parell de copets suaus a uns llibres que tenia damunt de la taula amb el palmell de la mà deixant anar una exclamació de satisfacció.
En veure aquesta escena tan íntima i tendre, no em vaig poder estar de mirar l'interior de l'aula, estava absolutament encuriosit per saber què devien fer els alumnes per despertar tanta emoció a aquella mestra.
El més impressionant de tot va ser que en allargar el coll per guaitar què es coïa allà dintre em vaig adonar que l'aula estava completament buida!

Això es mereix un poema, no creieu?????

La mestra de mestres

Amb un llarg somriure
histriònic i facinerós
el general contempla les despulles
dels combatents caiguts
en la batalla victoriosa

Sons ulls incandescents
radien sense modèstia
l'orgull superb
que s'exhibeix omnipotent

i com una patètica imatge especular
reflectida per un espill faceciós
es mostra ella
en acabar la jornada

La reunió

Immers en la llòbrega penombra
de les profunditats
de la ingènua immaduresa
contemplo esgarrifat
l'esdevenir d'uns fets intranscendents
torbat per les cares de l'amargant infelicitat

Amb la virulència que una mortal gangrena
entorpeix destructiva
el camí del fluid vital
la incontinguda i persistent fotesa
atura incansable el degotar del temps